La gent que em coneix, per poc que sigui, sap que els periodistes i la premsa no són sant de la meva devoció. Aquest gremi, però, s’esforça per donar-me arguments cada dia que passa. La darrera ha estat la impagable humorista Laura Crespo amb el seu peculiar article La mala salud del ‘rock català’ retrat impúdic de la seva ignorància. En aquest article, llegiu-lo si voleu riure una bona estona o si us voleu emprenyar com una mona, la periodista carrega contra tota la música feta en català, tal qual. No repetiré els seus fabulosos arguments, carregats de tòpics de fa deu anys. Ara, li hem de reconèixer un mèrit, i és el nom que ha triat pel seu bloc: Dando la nota, la nota sí que la dones, guapa. Quan un juga a ser periodista corrosiu no tothom serveix. Vegeu també la magnífica resposta que li ha donat la Empar Moliner des de les pàgines d’El pais (podeu llegir-lo, en català, a la pàgina de Muscat). Emmirallet una mica, Laura, i aprèn-ne, si pots. Però ella continua, a l’e-noticies li fan una entrevista on reconeix la seva ignorància del tema i continuen els despropòsits d’aquesta ment preclara del periodisme català fet en espanyol.
No sé si ha estat arrel d’aquest article que, Pere Meroño ha iniciat una campanya sota el títol Jo també compro música en català, a la qual m’adhereixo, d’aquella manera.
El Saül Gordillo s’estranyava, en un post, que la campanya no avancés massa. Jo crec que el motiu és el títol que el Pere ha triat per la campanya. Mira, no és un títol que et faci dir, sí, totalment. No és com aquell magnífic Jo també vull un estat propi del Xavier Mir.
La meva opinió sobre la música en català aquí (una llista de cançons genials que a la Laura li semblen totes igual, ui Laura!, quina oïda més fina tens!) i aquí.
[@more@]
Que bona es la Moliner !! jo de gran vull ser com ella tot el que diu , es fantàstic però lo que deixa endevinar encara es millor , al menys jo en veure la foto de la bona senyora amb la guitarra , crec que he pensat el mateix que la Moliner XDDDD
ªªªªªª
Crec que articles com aquest teu son els que fan agafar pànic als blogs
Jo també “compro” música en català (si entenem “comprar” com a sinònim perfecte de consumir… xDDD).
L’intrusisme en el món del periodista ja fa temps que fa por… però pobrets, si és que ells solets es tiren pedres al sostre… aquesta dona pot anar pel món amb el cap amunt??????? Quina tela…. quina tela!
Jo faig la campanya “jo també em baixo música en català”… sí, ja sé que s’ha de comprar (xD), però aquí ho tinc complicat, diguem. I la Laura aquesta? vaja per déu, alguns es creuen que porten la veritat absoluta en qualsevol cosa que escriuen.
Si hi penses etiquetar la música per l’idioma és una mica estrany. Supose que allò “natural” és que els nostres gustos fossen transversals en la qüestió de la llengua. Si t’agrada el pop, posem per cas, t’agradarà en qualsevol de les llengües que pugues entendre. Bé, a mi em sembla això.
I el problema de l’afirmació que “tota el rock en català…” és que la xicota ja la tenia pensada abans de començar l’article. Imagineu-vos que descobreix que no, que descobreix que, posem per cas, els Antònia Font són bons. Què fa? Reescriu l’article i explica que els Antònia Font són bons? O que descobreix que a la música catalana hi ha de tot, n’hi ha de dolents i n’hi ha de bons. Quin bunyol d’article: A LA MÚSICA CATALANA HI HA DE TOT. Això, em concedireu, no és bon títol.