kurtz

Fa dies, em vaig comprar un pot de xiclets de maduixa, d’aquests grans que han sortit ara. En arribar a casa, vaig veure que tenia un paquet amb dos xiclets de menta de la mateixa marca rondant. Vaig agafar els xiclets de menta i els vaig posar al pot i vaig remenar una mica: impossible identificar-los.

Des de llavors, cada cop que obria el pot i agafava un xiclet era una mica com jugar a la loteria, em feia una mica d’emoció, petiteta sí, però com de dir a veure quan toca el de menta.

L’altre dia, finalment es va trencar l’encanteri, em va sortir un dels xiclets de menta. Curiosa sorpresa quan esperava el sabor de maduixa i va esclatar el de menta. Encara queda un, però ja no em fa aquella cosa obrir el pot. Va ser divertit, una mica enjogassat i innocent, una mica infantil esperar que l’esdeveniment succeís. Ara, ja ha succeït.

És allò que diuen de les petites coses. Si poguéssim fer-ho tot d’aquesta manera!

[@more@]

Tweet

Arrel del comentari que l’Onix va deixar al meu post Calç, vaig buscar al Google la paraula “sesquipedalisme”, que encara no sé què vol dir i vaig arribar a la pàgina Verbàlia, promoguda pel Màrius Serra.

Avui he fet aquesta aportació als seus fòrums:

REUS

Reus És Ultra Sexy

Reina, Entoma Urgentment Sexe

Renoi! Ets Ultra Sexy!

Repetim En Uns Segons?

Rei, Ets Un Sol

Recomencem Extenuats Última Sessió?

Recoi! Ets Una Sexmachine!

Reposo Entre Ungles Sagnants

Recargolo Extasiat Unes Sines

Recordo Escalfabragetes Universitària Sensual

Restaria Endinyant-la Una Setmana

Recomano Endinyar-se Un Senegalès

Rebregada Estàtica: Un Sopor

Recuperació! Estic Ultra Suat!

Es tracta d’utilitzar el nom de la teva població per fer un enunciat com si d’un acrònim es tractés. Qui s’hi apunta?

[@more@]

Tweet

-[@more@]

Tweet

Algú va dir, d’una altra manera, que per a la creació, era més important la transpiració que la inspiració.

Aquesta setmana he estat desconnectat, no he llegit i no he escrit, i com que no he transpirat, doncs no m’inspiro, així que ara no tinc gaire res a dir.

Per això us deixo aquí el comentari que he fet al post de l’Efe d’avui, que no vull que us penseu que ja m’han reclòs dins un camp de força i m’han diluït.

És això: 

"Si escrivim, fem-ho seriosament, si no, no val la pena. S’ha de ser despietat, dur, és un imperatiu de la literatura (bé, de certa literatura, de la que a mi m’agrada, us he dit mai que je suis follement amoureux de Marguerite Duras?). Ho deia a un comentari que vaig deixar a un dels meus posts meus preferits (que enllaço, digueu-me egòlatra i que sempre parlo de mi o que sóc pedant, que ningú m’ho ha reconegut encara i, ho reconec, em fa una mica de mal)."

Sense jurament em podreu creure, que és lo millor que us puc oferir avui.

[@more@]

Tweet

Els meus germans i jo, quan érem petits, jugàvem a veure qui deia la paraula més llarga, sempre guanyava el que deia esternoclidomastoïdal (no us porteu a engany, ho dèiem en castellà: esternocleidomastoideo, que llavors encara no s’havia imposat la tercera hora de català a les escoles).

L’altre dia se’m va ocórrer una variant, a veure qui troba la paraula més llarga a partir de la paraula més curta. Començo jo:

De calç, descalcificacions.

4,17.

No està malament, eh? A veure qui ho supera!

[@more@]

Tweet

L’Operació Moulin Galette està a punt de concloure. El subjecte ha estat localitzat al parc del mateix nom, assegut a la zona d’ombra. La seva desestructuració mental arriba ja a un nou en l’escala van Dormael, un punt que pot fer perillar l’estructura de l’ecosistema si entra en contacte amb qualsevol alfa-centaure. Seguint els protocols convencionals, a les 19’23h. passarem a activar un camp de força que permeti recloure’l i diluir-lo. Actuar de qualsevol altra manera podria desdibuixar el sistema. Aquest informe és de prioritat alta i ha de ser posat a disposició de l’Autoritat Mental i de la Brigada de Dilucions i Recomposicions.

(Vull llegir més Relats conjunts.)

[@more@]

Tweet

Quan, es trenca una parella, aquell que és deixat, en algun punt de la conversa, de l’escenificació de la ruptura, acostuma a demanar:

- Has conegut algú?

És inevitable, que aquell que deixa, pensi:

- Doncs sí, a tu, amb el temps, t’he arribat a conèixer una miqueta, i no m’agrades, és per això que et deixo, per que sol estaré millor.

Sempre és més fàcil acceptar que se’ns canvia per alguna cosa que acceptar que, simplement, se’ns deixa, que se’ns canvia per nores. Que som tan dolents que, pel que deixa, no valem res. Sempre és millor donar la culpa a algú altre, com quan érem petits. Sempre és més fàcil pensar que hi ha algú que té qualitats insospitades que nosaltres no posseïm, i que la nostra parella l’ha conegut. (Quina sort!) Potser sigui així, de vegades, però moltes d’altres, simplement, la nostra parella, prefereix viure sense nosaltres. Potser hagués estat millor que no ens haguéssim conegut, que no hagués conegut algú, que no ens hagués conegut.

[@more@]

Tweet

Laure Adler ataca de nou, després del seu voluminós llibre contra Marguerite Duras, carrega, ara, contra en kurtz. Laure Adler desconeix que la veritat de la literatura queda molt lluny del món anomenat real, que la veritat de les mentides és una altra, que la veritat de la literatura té poc o res a veure amb les aparences d’aquest món, que la veritat de la Duras o d’en kurtz no es troba en els fenòmens de la seva vida tal i com van passar, sinó que es troba en els fenòmens de la seva vida tal i com ells els van recrear, com els van preferir. Què aporta al relat conèixer com en kurtz va idear “Escena relativista” des del nores? És important si aquesta escena es va arribar a produir així i si en kurtz la va presenciar? Quina diferència hi ha? La realitat dels fets afecta la veritat del relat? Importa que en kurtz no hagi trepitjat un parc des dels 16 anys per que és al·lèrgic a quasi bé totes les plantes que trobem en els climes mediterranis? Senyora Adler, jo només tinc respostes negatives per a totes aquestes preguntes, la literatura no es regeix per aquests paràmetres, posi-s’ho al cap.  

[@more@]

Tweet

Navegant per la xarxa Laure Adler arriba al bloc de kurtz. El personatge la fascina des del primer moment. Qui s’amaga darrera d’en kurtz? Què pretén amb tots aquests textos que parlen de la vida, de la parella, del sexe, de la política de manera senzilla, breu i, de vegades, polèmica?

La seva curiositat de biògrafa es desferma de pressa. Adler investiga, a través de blocaires coneix amics d’en kurtz, excompanys de la facultat que li expliquen com el kurtz no va aconseguir que mai li publiquessin cap relat o article subversiu a les revistetes universitàries i per tant els penjava per les cartelleres de la facultat. Finalment, a través d’un confident, amic d’en kurtz i que ella se sap guanyar, aconsegueix els quaderns de notes privats d’en kurtz.

Hi ha un text que interessa Adler, és “Escena relativista”, a través de les notes que conté un dels quaderns per a la redacció d’aquest post, Adler desmunta la fama que en kurtz s’ha guanyat d’observador minuciós de la realitat i de taxidermista dels pensaments populars. Al quadern hi llegim: “[...] escriure un text contra el relativisme mal entès pel populatxo, fer-ho en forma de paràbola. [...] Que n’aprenguin! [...] Una escena romàntica estaria bé, que ja se sap que s’entra més ràpid a la ment pel sentiment que per la reflexió.” A través d’anotacions com aquestes Adler va desmuntant la imatge de naturalista que en kurtz s’ha anat forjant post rera post. Resulta que tot el post és una falsedat, no hi ha res de cert, cap testimoni pot corroborar el que en kurtz pretén, que “Escena relativista” està basat en fets reals.

Adler conclou que kurtz és un personatge, que les seves opinions mai corresponen a les del funcionari gris que s’amaga al seu darrera. Adler s'apunta un nou triomf de la realitat sobre la literatura.

[@more@]

Tweet

La parella, al mig del parc, discuteixen des de fa una estona, però jo arribo just per sentir que el noi li diu:

- És que tu creus que tot és relatiu!

I, al retret, ella contesta:

- Home, d’aquella manera.

I jo, mentre m’allunyo, penso:

I tota la raó que té, la noia, si un vol ser veritablement relativista, ha de ser-ho d’aquella manera, no pot pensar que, que tot sigui relatiu, sigui la veritat. Però, és clar, la veritat no està de moda i, la veu d’impotència del noi, denota que ha guanyat ella, malgrat que no n’estigui convençuda que tot sigui relatiu.

De tota manera, hi ha una confusió molt gran entorn el relativisme i més quan es pretén que l’origen d’aquesta doctrina és científic. El relativisme, en origen, no nega la veritat i té poc a veure amb com es fa servir la frase “tot és relatiu”. Segons el DIEC, en aquest context, relatiu voldria dir “que neix d'una relació que establim; no absolut”, ja ho veieu, res a veure. El relativisme seria la doctrina segons la qual no existeixen veritats absolutes, sinó que hi ha veritats en relació a, veritats segons com, veritats d’aquella manera. No és que m’entusiasmi, però és molt millor que la postura relativista popular, que seria més propera a tesis nihilistes o escèptiques.

[@more@]

Tweet